Era el 1990 quan estaven perforant les entranyes de la muntanya del Tibidabo per travessar-la amb el que seria el Túnel de Vallvidrera.

La muntanya era perforada per les dues bandes al mateix temps. Just quan faltaven uns cinquanta metres per completar l’obertura, em van demanar de fer-hi una performance. Per descomptat, vaig acceptar amb entusiasme; la proposta s’adeia amb la meva situació i la de la muntanya. Cal fer, em vaig dir, un cant d’expiació a l’esperit de la muntanya del Tibidabo i, almenys, mostrar-li que es té consciència de la intromissió que ha sofert des del punt de vista tel·lúric.Així va ser com, empastifat el cos amb fang, la sang grisa  de la muntanya, vaig transformar en crit humà el dolor que ella sentia.

Aquest va ser el “Cant tel·lúric als esperits de la muntanya”.

Arran de les condicions del moment, només s’hi va poder accedir amb vehicles especials. Per motius de seguretat, es va permetre l’accés únicament als mitjans de comunicació, per tal que poguessin documentar i difondre l’esdeveniment.

El xaman tel·lúric havia nascut de la terra i celebrava rituals propiciatoris en grans construccions, d’aquí que aquestes performances fossin anomenades “Xamanisme Industrial”.