| Any | 2025 |
| Gènere | Rapsòdia tel.lúrica |
| Obra | INFERNO. Cants I, II, III (La Divina Comedia) |
| Autor | Dante Alighieri |
| Estrena | Fira de Tàrrega |
Aquesta estrena de rapsòdia tel·lúrica és el resultat d’un procés d’estilització que s’ha anat materialitzant en diversos espais escènics no convencionals: el subsòl de l’Institut del Teatre de Barcelona, la segona planta soterrani d’un ampli aparcament a la ciutat de Vic i, finalment, el cementiri de Torelló, en el marc del festival Festus.
A la Fira de Tàrrega 2025 s’hi van presentar els Cants I, II i III com una iniciació al viatge a l’infern, i per primera vegada en la seva versió d’escenari.
La recitació del rapsode, en llengua toscana, s’acompanya de frases orientatives que en guien el fil argumental. En lloc d’una traducció literal, s’ha optat per condensar els més de cent trenta versos de cada cant en una vintena de frases projectades durant la representació. D’aquesta manera, es facilita la comprensió del públic sense alterar la musicalitat ni el ritme original del text.
Pel que fa al llenguatge escènic, s’ha respectat minuciosament la puntuació del text dantesc. Tanmateix, en aquesta estrena l’Albert incorpora, a més dels seus ja coneguts cants tel·lúrics, una nova modalitat que anomena cants monofrequencials, juntament amb un concepte innovador de gestualitat acrònica.
La proposta convida el públic a participar en la formació d’un cor espontani i creatiu: una manifestació d’intel·ligència sònica col·lectiva que transforma la funció en una experiència compartida i sensorial.
Tot plegat és fruit de les investigacions del Laboratori d’Art Tel·lúric, fundat per l’Albert a la dècada dels noranta i dedicat a explorar les relacions entre cos, so, espai i energia.
Fotografia Noè Vidal
FITXA ARTÍSTICA
AUTOR Dante Alighieri
DIRECCIÓ Albert Vidal
MÚSICA I COREOGRAFIA Albert Vidal
RAPSODE Albert Vidal
MÀSCARA DE L’HOME SENSE NOM Joan Petit
REBAB Ricard Vallina
DISSENY I IL.LUMINACIÓ Pep Barcons
ESPAI SONOR Denys Sanz
VESTUARI Oghi Ochir
VIDEO EN 3D Jordi Pérez
CÀMERA I FOTOGRAFIES Noè Vidal
GESTIÓ Cristina Vilaró
CRÍTIQUES
ALBERT VIDAL A LES PORTES DE L’INFERN
«Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / ché la diritta via era smarrita»
Dins Fira Tarrega, l’espai La Paraula -a la plaça dels Comediants- es consolida com a refugi de la reflexió i la poesia. Josep Pedrals i Xavi Lloses (El batec) hi van portar la rapsodia; Núria Martínez Vernís i Oriol Sauleda (El gran bluf), un cacofònic i desafiant encreuament de discursos arrauxats a l’empara de Santa Improvisació. | Albert Vidal, la catabasi, amb el seu Inferno. Es d’aquest darrer espectacle que ens ocuparem aquí.
Albert Vidal és un heterodox de llarga trajectoria, un indisciplinat historic – pero sempre a l’avantguarda- amo estudis de dansa Topeng a Ball, Buto al Japó i possessió borí al Níger. Mim, bard, actor, creador i recreador teatral, ha creat precedent en els ambits de la performance, la installació i el teatre visual.
A L’home urbà (1983), feia de ciutadà en exposició -i en acció- dins el recinte dels ximpanzés del Zoo de Barcelona, en què una placa indicava la varietat urbana de l’espècimen humà. I el 1987 va dur a terme una Exposició viva de 40 personatges a la Galeria Metrònom: exposició en viu de ciutadans que s’erigien, cadascú sobre el seu pedestal, en representants anonims dels seus respectius oficis; la intervenció, presentada com a «acció antropològica i sardana metafísica», va ser recollida dins l’exposició collectiva «Acció. Una historia provisional dels 90″ (МАСВА, 2020).
Fotografia Noè Vidal
UNA RAPSODIA TOSCANA
El seu Inferno és una rapsodia tellúrica, dintre de la línia de recerca ininterrompuda que ha estat duent a terme des dels anys noranta, quan va fundar o patentar el Laboratori d’Art Tellúric, des d’on continua fent recerca i creant arreu del món. El rapsode recita els tres primers cants de la Divina Comèdia de Dante Alighieri en la llengua toscana original del segle XIV -Vidal domina l’italià: va treballar com a actor estable de la Companyia de Dario Fo a Milà-. Tot sol, al bell mig de l’espai despullat, s’obre pas en l’espai amo la veu poderosa i un gest fermament expressiu.
Fa tots els papers de l’auca: Dante, Virgili, Beatriu. Els sobretítols no assumeixen la funció de traduir el text dit per l’actor, sinó que proporcionen sinopsis dels cants i situacions, perqué puguem gaudir del treball corporal i vocal.
El cant primer, que funciona com a pròleg a l’obra de Dante, ens situa el poeta perdut en una «selva selvaggia e aspra e forte», símbol d’ofuscació espiritual, crisi personal i pèrdua de rumb moral. Vestit amb els raigs del planeta, es disposa a ascendir per una muntanya, però tres feres -una pantera de pell jaspiada, un lleó afamat i una lloba magra, corresponents als vicis de la incontinència, les ansies de poder i l’enveja- el precipiten enrere, turó avall. Caigut de nou a la selva, se li apareix l’ombra de Virgili -«Non omo, omo già fui»-, que es presenta com un fill de la Llombardia – terme anacrònic-. El poeta va cantar les gestes d’Eneas, el fundador de Roma, capital del món i Seu Apostòlica -s’enllacen per sincretisme la ciutat pagana dels «dèi falsi e bugiardi» amb la del mantell papal-, i guiarà
Dante a través de l’Infern. El rapsode es prepara per reviure l’experiència. A Tarrega, el vent mou les cortines del teatre de La Paraula.
Al cant segon, prefaci del poema infernal, Dante se sent indigne de baixar a l’inframon, i per això invoca les muses i altres númens. Virgili -«anima cortese mantoana»- li explica que ha vingut a salvar-lo perqué Beatrice,
«beata e bella» –escandeix Vidal– li va demanar que l’ajudés; sobre ella, criatura divina -«fatta da Dio»-, no tenen efecte les flames de l’incendi.
Eneas i Sant Pau, entre d’altres, van poder visitar en vida el regne dels inferns. També el viatge de Dante, que cristianitza el llegat classic amb el seu relat d’ultratomba, respon a un designi providencial.
DEL PREINFERN A L’ARA I AQUÍ
Al cant tercer, Dante i Virgili es troben davant la porta de l’Infern. El rapsode pronuncia les famoses paraules que hi ha inscrites a la porta.
L’actor reacciona amb tot el cos -afeixugat pels feixos de llum com forces malèfiques- als crits no articulats, falses raneres, sospirs i planys que, sense resultar estridents ni invasius, creen un encertat efecte atmosfèric.
Al preinfern -ni l’infern no les vol- es troben les ánimes tristes dels indecisos. Mai no van prendre partit, i han davallat sumits en l’anonimat.
No han sabut triar entre el bé i el mal -elecció obligada des del punt de vista teologic- i s’han quedat perseguint un tros de drap. La projecció d’una calavera-mascara envoltada per un eixam indefinit, de brunzit fort i penetrant, reenvia al castig que s’infligeix als covards: córrer nus, turmentats per tàvecs i vespes. La lectura política és evident ara i aquí.
Després, a la riba de l’Aqueront, veuen com el temible barquer arreplega els pecadors -«anime prave»- que no tenen temor de Déu. En el pròxim cant, Dante serà a l’altra riba, però això ja no ens ho recitarà Albert Vidal.
Amb aquest Inferno, que recrea l’inici de la davallada dantesca als inferns, el recitador ens fa viatjar fins als fonaments de la cultura occidental. La proposta constitueix tot un triomf de la paraula, el gest i el poder performatiu de la veu. A estones, el rapsode-actor és algú que avança a empentes i rodolons; d’altres, apareix tensat en la joia de la revelació.
Tambe es mostra esporuguit, compassiu, planyivol, aclaparat per la son.
Després dels aplaudiments, Vidal va convidar el públic de Tàrrega a un cant tellúric, guiant la seva veu «com el vol dels estornells». L’acció pot llegir-se com una demanda de compromís crític o un conjur contra la covardia a través de la potència de la imaginació.
“Inferno constitueix tot un triomf de la paraula, el gest i el poder performatiu de la veu”.
Ana Prieto, 21/09/2025
RECOMANA Revista digital
VIATGE ÍNTIM I MAGISTRAL A L’INFERN DE DANTE
Albert Vidal estrena a FiraTàrrega un espectacle inclassificable,hipnòtic i màgic.
Albert Vidal, en ple viatge a l’Infern de Dante NURIA BOLEDA / FIRATÀRREGA
I vam cridar com ho deuen fer els pecadors a l’infern.
Estimulats per un Albert Vidal transfigurat en Dante, i després d’un aplaudiment sincer i entusiasta, els espectadors ens vam entregar a un exercici d’intel·ligència col·lectiva en un cant –modulat pel mestre– que acabava amb un crit alliberador i excitat que fins i tot el tombava a terra. Va ser un colofó fantàstic al viatge pels tres primers cants de l‘Infern de Dante Alighieri, conduïts per un rapsode superb posseït per la paraula de l’escriptor toscà.
Es tracta d’una proposta que es va estrenar divendres en una FiraTàrrega que mira cap al futur com a mercat internacional de les arts escèniques que és.
Inferno és una proposta tan inclassificable com la resta de les que, al llarg dels anys, i ja en fa quasi cinquanta –el vam descobrir amb la performance L’aperitiu— , ha parit el gran mestre de la veu i el moviment. Deixeble de Jacques Lecoq, de Dario Fo i de Kazuo Ohno, i investigador a les muntanyes de l’Índia i les estepes de Mongòlia, Albert Vidal, que porta cinc anys penetrant en l’univers de Dante, converteix el viatge del poeta en una coreografia hipnòtica, subratllada per la tremenda expressivitat de la paraula en un rostre que explora la por del poeta i que s’esquinça amb el dolor dels pecadors mentre desgrana els tres cants primers de l’obra en la llengua original del poeta, el toscà.
Quan el poema entra als llimbs de tots els que han estat incapaços de reaccionar davant el mal, pensem en Gaza i en tants polítics actuals. Un sobretitulat indicatiu ens guia tota l’estona, però el més inexplicable és la màgia del rapsode, amb un vestuari tan elegant com infernal —a càrrec d’Oghi Ochir— i l’atmosfèric disseny de llums de Pep Bracons que ens atrapa i ens guia durant el viatge…
Santi Fondevila, 14/09/2025
ARA
Fotografia Noè Vidal
Fotografia Noè Vidal
Fotografia Noè Vidal
Fotografia Noè Vidal
Màscara de l’home sense nom Joan Petit
Fotografia Noè Vidal
Fotografia Núria Boleda