| Any | 2023 |
| Gènere | Llibre |
| Títol | Coves de l’ànima |
| Actuació i pensaments | Albert Vidal |
| Fotografies | Leopoldo Samsó |
Les llunyanes imatges de Cant a la mímica, aquell llibre que vam publicar amb Leopold Samsó fa ja uns bons quaranta anys, no solament no s’han esborrat de la memòria, sinó que persisteixen en el temps, ja que res s’ha interromput. L’ADN energètic continua sent el mateix, només que alimentat amb una fidel i persistent col·laboració durant tot aquest interval. I podem parlar d’interval perquè el mateix performer i el mateix fotògraf publiquem ara, igualment en blanc i negre, aquest nou treball: Coves de l’ànima.
A diferència del primer llibre, en què les instantànies immortalitzaven moments d’expressió enfront d’un públic, aquestes imatges són d’estudi, solament. La comunicació entre performer i fotògraf és pura i específica. A ningú se li ha permès ser-hi a les sessions que, durant dos llargs anys, hem realitzat en una antiga fortalesa del segle IX, on les memòries històriques romanen intactes.
En aquesta construcció de roure i pedra, hem treballat únicament amb els matisos de la llum natural, que, filtrant-se a través dels finestrals, permetien calibrar la intensitat per donar llum a les expressions que, des del fons de l’ànima, afloraven en profunda comunió.
En els llargs silencis que embolcaven aquestes trobades artístiques, el punt àlgid trobava el seu sentit en el subtil clic de l’obturador. En aquests moments, el viatge que rendia els seus secrets es veia recompensat per una constatació vital: que aquest viatge immortalitzava l’àpex de l’emoció drenada del llim de l’existència.
Breu selecció de les més de 60 imatges amb els seus corresponents pensaments de què es componen el llibre.
Floria la vida en pura essència, i en cada segon de percepció es recreava el món, impertorbable amor. Rebia mirades, somriures, carícies i abraçades.
Jo acuso, en veritat, jo acuso. Haurem de començar de nou des de zero. Dominar els sentiments i les emocions amb la distància del profund desaferrament. l Príncep tel·lúric arribarà; la supèrbia, l’enveja i l’avarícia arrasant-los al foc etern. Aquesta és la gran esperança.
Llavors, era quan em refugiava en copiosos i interminables àpats que arribessin a pressionar-me les parets de l’estómac i no haver de preocupar-me de cap altra cosa que no fos el proper sabor que m’anava a atordir fins a la sacietat. Així sadollava el meu estómac, però no aconseguia apaivagar la meva ment.
M’apassionava, creient o no en emocions que perfilen els esvorancs de l’entestament.
Esquivant les adormidores carícies vanitats d’aquest món, assetjat, però no enfonsat. Vigilant davant els contratemps, atent a les esquerdes dels murs per les quals continuaria fluint la inspiració. En permanent estat d’atenció, en què les cèl·lules del cos reposen àvides d’entrar en acció.
No, no em donaria per vençut sabent que era dipositari d’un testimoni que el corrent general del riu
no volia escoltar.
Potser un follet m’espera al final del camí.