| Any | 2012 |
| Gènere | Performance |
| Obra | SILENCIO BLANCO |
| Estrena | Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid |
| Premi | Espectacle més original i innovador |
Va ser gràcies al Festival Internacional de Teatre i Arts de Carrer de Valladolid que en la seva edició del 2012, em van donar l’oportunitat de materialitzar un somni que feia temps em donava voltes al capdavant. El projecte era ambiciós, ja que es tractava de reunir més de 80 tambors procedents de totes les associacions musicals de província de Valladolid i que coneixien les músiques processionals de Setmana Santa.
Gràcies a inestimable col·laboració de “Sagrada Lanzada”, es va poder dirigir aquesta imponent agrupació, així com organitzar els assajos de la composició rítmica que els vaig proposar i que hauria de servir com a base sonora per a l’esdeveniment. A més, vam poder convocar a través de les xarxes socials un extens grup de persones que participarien al festeig de les mirades. Aquesta és una de les performances més emocionants, ja que aquí el focus no era jo mateix, sinó els participants en aquesta mena de viatge interior col·lectiu.
Precisament el Príncep arquetip del qual hem parlat extensament en aquesta conferència al final de l’espectacle ia la pell de Kugu els deia als espectadors que no hi ha res de bell que un gest integrat a la màgia del món.
L’art sou vosaltres, vegem a continuació el document vídeo gràfic i de com aquell dia en una ciutat, els habitants separaven els uns davant els altres i es miraven als ulls.
Per què tindrà tant de sentit la mirada d’una persona?
Quina informació tan aliena a la raó ens transmet un ésser a través d’ella?
“SILENCIO BLANCO”
Amb quaranta-cinc anys de vida teatral, admirat ireconegut tant a l’Estat espanyol com en l’àmbit internacional per la seva singular aportació al llenguatge escènic contemporani, Albert Vidal tornà a Valladolid, en el marc del Festival Internacional de Teatre i Arts de Carrer.
La seva proposta, “Silencio Blanco”, sorprenent, inaudita, fascinant i popular, és el fruit d’una llarga gestació, tal com ho demostren les seves ja àmplies i diversificades produccions, que no deixen d’impressionar per la seva profunda coherència. Més enllà de la innovació, trencant amb valors i convencions establerts, Albert Vidal retroba amb aquesta obra l’esperit revolucionari de les avantguardes.
La seva idea: una crida a la població de Valladolid perquè s’animi a participar en una experiència individual i col·lectiva molt particular, on de manera simple i estimulant prengui vigència la meravellosa capacitat que tots tenim de convertir-nos en obra d’art.
Sota la batuta captivadora d’aquest veterà artista, s’espera la formació d’un seguici de màxima afluència que segelli el nucli de cohesió social imprescindible per començar un recorregut a través dels carrers del nucli antic de la ciutat.
Aquest itinerari es proposa complir amb unes regles del joc precises, tal com succeeix en qualsevol ritual, en aquest cas un ritual modern, urbà i cívic que, com a tal, s’ha de vestir de la mateixa solemnitat que imposen els actes sagrats.
La primera regla és el silenci: el seguici avança silenciós, perquè no hi ha res més veritable que el que no es diu, perquè més enllà de les paraules hi ha el món anterior a la paraula, un món que ens pertany i que el nostre cos pot rebre posant-se a disposició del simple moviment de caminar un cop s’ha desprès de les vivències subjectives d’allò que és quotidià.
La segona regla: els participants són convidats a escoltar els tambors, els quals, amb el seu compàs, so, ritme i redobles, van dibuixant l’espai i el temps de la nostra ficció íntima; “Silencio Blanco”. Són ells els qui van nodrint aquesta obra d’art col·lectiva que Albert Vidal proposa expressar en l’últim capítol d’aquesta experiència inèdita, precursora d’un nou concepte d’art, definit pel mateix artista com a art tel·lúric.
Aquest concepte és fundat en la idea que les fonts energètiques de la terra són generadores de moviment i de forma; és un art, doncs, que abraça la plàstica i que, com una arquitectura màgica, s’estructura en un món de línies, volums, plans i color, les infinites manifestacions de la vida.
Al final del trajecte, el passejant, despert i obert a ell mateix, absort davant les apassionants sorpreses que el seu cos li revela, torna al punt de partida, on Albert Vidal, mestre de cerimònies, impulsa amb el conjunt dels participants donar veu al “Silencio Blanco”: el cant coral tel·lúric procedent de les terres remotes del nostre jardí secret.
Així, des del flux harmònic del nostre so personal i irrepetible, respon la nota lluminosa del cant col·lectiu que viu d’aquestes mateixes pulsacions primordials que han fecundat els territoris més universals. Llavors, alliberats, magnificats i feliços, experimentem de manera sublim i intemporal el fet fulgurant i indeleble de la creació.
Maryse Badiou
FITXA ARTÍSTICA
Creació i direcció Albert Vidal
Assessorament Maryse Badiou
Consultor de percussions Pitu Andreu
Direcció musical Roberto Martín Martín
Coordinació banda de cornetes y tambors “La Sagrada lanzada” de Valladolid
Fotografies Leopold Samsó
Vídeo Rebecka Biró, Leopold Samsó
ENTREVISTA
Com et trobes? Com va el teu cos en relació al teu cap?
En general em trobo bé. Sobretot si no descuit l’exercici físic i mantinc una alimentació sana. L’artista performàntic ha de tenir la condició física d’un atleta i la ment d’un savi. Només així podrà afrontar les cavernes i estratosferes del que és humà sense sucumbir a la seva pròpia subjectivitat. M’agrada pensar en termes de paradigmes. En això penso que sóc un home d’una altra època, però no d’una època passada sinó d’una que està per venir. Això és el que jo anomeno la Via del Príncep alguna cosa que ens separa cada vegada més de l’alt percentatge d’ADN que compartim encara amb els simis. En aquesta nova escala de superació humana el cap i el cos formen una unitat homogènia que es tradueix en alta estima i dignitat.
Quina és la teva preocupació més propera i quines són les teves referències actualment?
La meva preocupació més propera és no cedir davant els embats de l’estandardització que amb caretes seductores poden allunyar el creador del seu itinerari. Cada un de nosaltres som un ésser únic i irrepetible i d’essència divina i no hauria d’haver excusa vàlida per a comprometre aquesta harmonia amb el destí. Hem de mantenir alerta sempre el nostre esperit en un estat de revolució permanent. Només així podrem irradiar uns paràmetres autèntics de renovació social. Els meus referències més vibrants les hayo en les profunditats del meu ésser. Potser per això sempre m’ha fascinat la letargia de les serps.
Quins records en l’actualitat donen voltes al teu cap? Com t’imagines el futur?
Sòl lliurar-me a poc a l’agradable sensació dels records, però potser el que es em fa més agradable de tots ells és el record del buit del qual tots som originaris. Això em sedueix qual suprem elixir.
M’encanta el buit i el silenci. Potser m’imagino així el futur en una volta a aquest buit i a aquest silenci. Desitjo fermament que l’ésser humà continuï ascendint en la seva via de perfecció i coneixement, un cop superat el tràngol de trastorn dolor i confusió pel qual travessa la humanitat.
Què passa al teu interior quan et trobes davant d’una obra d’art?
Intento recrear-la en el meu cos. Ressonar l’ADN energètic del seu creador. Convertir-me en musa barroca, àngel renaixentista, pedra prehistòrica o el qualsevol altra sublimació de l’esperit, però que ressoni en veritat una cosa molt comú que comparteixi amb els altres i que m’ajudi a desvetllar els misteris de l’existència.
Quina de les diferents disciplines artístiques produeix més emoció al públic i quina a tu mateix?
L’emoció que produeixin les diferents disciplines artístiques al públic està en funció de la caixa de ressonància que aquest mateix públic present enfront d’elles. Crec que és una pregunta difícil de contestar amb objectivitat ja que dependrà de l’educació, condició social, edat, moment soci polític etc. L’artista hauria d’estar al servei de la seva obra i permetre amb el seu ofici, convertir-se en pont transmissor d’unes veritats que el superen. A mi personalment em sedueixen més les arts que no passin tant per la descripció i que no s’aferrin massa l’esperit. Però no faria distinció de mitjans d’expressió sinó més aviat concomitància o no amb un sentir universal.
Què és la dramatúrgia?
L’art de posar en ordre els sentiments, passions i emocions humanes en una aparent consecuencialidad que ens permeti reflectir nosaltres mateixos, en les històries dels altres.
Què significa la llum?
Un cop més el bipolar complement de la foscor sense la qual no tindria raó d’existir.
Què vas sentir respecte al teatre el dia que vas suspendre l’actuació?
Aquell dia el meu suspensió va estar provocada per un profund respecte al teatre. Ja que ja no em podia permetre enganyar els espectadors. Estava completament fora del que feia. Potser aquell abandó va ser un dels actes més purs i honestos que he realitzat.
Quins sentiments et produeixen noms com: Jefe Cochís, Caballo Loco o Toro Sentado?
Aquests noms em produeixen una certa nostàlgia d’alguna cosa que els éssers humans hem anat perdent al llarg de la història i espero que un dia puguem recuperar aquells valors, però transcendits a uns nivells de lectura de dimensió còsmica.
Tens por a la mort? I a tornar de nou a néixer?
Cap por, tota la meva vida he conduït l’existència de manera que el dia que la mort em abraci pugui rebre-la amb amor. Tornar a néixer de nou és per a mi un anhel més que una inquietud ja que substancialment em considero un home bo. I per tant crec que el meu esperit es albergarà en un suport físic i circumstancial bell i elevat. Parlant de la mort, de tota manera en el meu epitafi vull que resi el següent: la propera vegada si us plau el mateix.
Per què et il·lusiona l’homenatge?
El respecte i la consideració que em mostreu davant meu itinerari em dóna confiança a l’ànima.
A què fa olor Valladolid?
Valladolid ho associo a noblesa i cavallerositat. Es em fa en general com una ciutat amb un esperit elegant. I això no ho dic per quedar bé. És així.
Quines coses et produeixen fàstic i quantes de les teves vides donaries per alguna cosa?
Sobretot la ignorància atrevida.
Què és aquesta cosa?
Aquesta cosa és la meva màxima aspiració; no perdre la meva confiança i amor per l’humà.
Quina edat t’agradaria tenir i a qui triaries al teu costat?
Crec que hem de sempre celebrar l’edat que tenim. Doncs la vida és en si un gresol d’presents que resplendeix en tot el seu recorregut. Triaria al meu costat a qui ja està amb mi.
Què és això de sense sostre?
Els sense sostre són prínceps foscos de la llibertat.
Quina música i quins autors apareixen en el teu interior en la solitud de la muntanya?
Penso que els bons autors i compositors són els que m’han conduït apreciar el silenci en la solitud de la muntanya.
Quines coses et produeixen por?
Espero no semblar altiu si us dic que em considero un home bastant aliè a la sensació de la por. Procuro en general no empatitzar amb obres o circumstàncies que ho fomentin i aquest és un consell que us dono a tots vosaltres.
Qui ets tu?
Això ho saps tu millor que jo.
Qui sóc per a tu?
T’ho diré quan t’hagi mirat als ulls.
Quin és el teu lloc després de tants llocs?
Sempre intento que el meu lloc sigui el lloc en què estic i la meva realitat la que visc en el moment. Però bé ja sabem que això no és tan fàcil, potser per això hi hagi el canvi, l’anhel i el desequilibri, potser per això cada matí es faci de dia en nosaltres la sensació de seguir existint en una realitat mutant que trobarà la suprema pau i serenitat amb el omnipotent abandonament de la mort.
Javier Martínez
Director del Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid
PREMSA
Un “evento telúrico” coproducido por el Festival que tuvo ayer su estreno absoluto. Una “procesión laica”… Casí 200 personas, bajo la atenta mirada de Vidal, recorrieron unas calles sacudidas a golpe de tambor…
El ciudadano convertido en partícipe y, a la vez, en el objeto mismo de la obra de arte “El silencio blanco”. Un silencio roto a golpes de tambor y con el pulso leve pero sonoro de una marcha que se detenía para invitar a la contemplación de la calle, del otro y de uno mismo. Un silencio roto finalmente por un “canto” coral en el claustro del museo.
DIARIO DE VALLADOLID. J.T /Valladolid. 27.05.2012
«Cuando confías en el ser humano, todo fluye ». Albert Vidal se expresaba así tras la apoteosis final en forma de acto catárquico vocal de liberación colectiva orquestada por una impresionante tamborrada que puso el broche final a “Silencio Blanco”.
« Uno frente a otro, entre el nacimiento y la muerte, conscientes de estar presentes en este mundo», indicaba Vidal las pautas a los improvisados intérpretes.
EL NORTE DE CASTILLA. Virginia T.Fernández.16.03.2012
Con cuarenta y cinco años de vida teatral, admirado y reconocido tanto en España como en el ámbito internacional por su singular aportación al lenguaje escénico contemporáneo, Albert Vidal vuelve de nuevo a Valladolid, en el marco del Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle. Su actual propuesta, “El Silencio Blanco”, sorprendente, inaudita, fascinante y popular, es el fruto de una larga gestación, tal y como lo demuestran sus ya amplias y diversificadas producciones, que no dejan de impresionar por su profunda coherencia.
Más allá de la innovación, rompiendo con valores y convenciones establecidos, Albert Vidal reencuentra con ”El Silencio Blanco” el espíritu revolucionario de las vanguardias. Su idea: una llamada a la población de Valladolid para que se anime a participar en una experiencia individual y colectiva muy particular, donde de manera simple y estimulante tome vigencia la maravillosa capacidad que todos tenemos de convertirnos en obra de arte.
EL COMEDIANTE. Programa del Festival de Teatro. Valladolid. 27.05.2012