| Any | 2007 |
| Gènere | Teatre |
| Obra | Soy la solución |
| Presentació | Buenos Aires |
Seguint el flux normal en la llibertat de l’acte creatiu, ens estem referint, excepte petites modificacions, al text original de “El Príncep”.
Quan ja l’havíem presentat a Sevilla, amb el màxim suport de multimèdia, il·luminació refinada i acompanyament en viu i en directe, en vam fer una versió despullada al màxim en la qual subsistia únicament el treball de l’actor.
Per això, i per no crear confusió, se li va donar el nom de “Sóc la solució” en la seva estrena a Buenos Aires, al teatre “El Nus”, al carrer Corrientes. Posteriorment se’n van fer representacions a l’Estat espanyol, com la temporada a Madrid, al “Teatro de la Abadía”.
PREMSA
Buenos Aires. LA NACION. Albert Vidal: actor de muy buenos recursos. Carlos Pacheco. mayo/5/2007
Buenos Aires.LA NACION. Un catalan subyugado por Buenos Aires. Carlos Pacheco. abril/13/2007
Buenos Aires. PAGINA /12. El irónico maestro de feria. Hilda Cabrera. mayo/16/2007
Posteriorment es van fer les representacions a Espanya com la temporada a Madrid, al “Teatro de la Abadía”.
PREMSA
EL PAIS. El “abominable” bufón de las nieves. Rosana Torres. abril/22/2008
CRITICA
MAESTRO, QUÉDATE!
Quan va acabar esgotat el seu monòleg el mestre, Albert Vidal, i el públic dret a l’uníson va esclatar en una rotunda ovació plena d’entusiasme i admiració, aquest tros d’actor, pallasso, mímic, clown, bufó, coreògraf, músic, pensador, visionari, mosca collonera i investigador de l’ànima que és Albert Vidal, en plenitud de forma i talent, carismàtic, magnètic, inquietant, commovedor, lúcid i entregat de tot cor al ritual impagable i meravellós del teatre, va dirigir al públic unes paraules abans de deixar definitivament l’escenari fred i despullat on havia protagonitzat un dels miracles més miraculosos que es recorden en els quaranta anys d’aquest festival, que avui viu immers en un aniversari agredolç, per recordar que feia trenta anys que ell ja havia actuat a Sant Jaume, i que el record del seu retorn i de la benvinguda del públic l’acompanyaria per sempre més, tant a l’Orient com a l’Occident, tant quan mediti al cim de la muntanya més alta com quan baixi al pitjor infern urbà de la ciutat més infernal.
… Una hora gloriosa de teatre en estat pur i daurat, teatre apassionant i sincer, despullat de tot artifici i ple de bellesa, amb aquesta capacitat que té el teatre en estat pur de deixar-te completament despullat no només davant del món, sinó davant de tu mateix, completament despullat després d’assistir a una batalla entre el Bé i el Mal, els déus falsos i veritables, la dignitat i l’ètica enfront de l’escombraries morals, la mentida i l’ambició grollera sense mesura.
Tot això fet realitat a l’escenari per un actor en estat de gràcia, sense escenografia ni música, només amb el poder de la seva veu magnífica i volcànica, i de la interminable capacitat de treure possibilitats de comunicació del seu propi cos diminut. Es transforma Vidal en volcà, àngel, dimoni, nadó, ancià, banquer, polític, públic consumista, artista contemporani, assassí, víctima, manipulador, cretí, salvatge, tendre, esperançat, desesperat, missatger de bones notícies, publicista, rei i captaire.
Es nota al còmic la influència de luxe d’altres grans com Darío Fo -no us perdeu el 31 d’agost la seva actuació al Festival d’Albacete, amb Rosa Fresca Fragantíssima!-, Jacques Lecoq i Kazuo Ohono, i que sap treure partit al temps invertit en aprendre tècniques de dansa topeng a Bali, butoh al Japó i danses de possessió borí a Nigèria. I es nota que ha voltat pel món amb les seves bogeries, creant a principis dels anys 90 un gènere propi que ell denomina art tel·lúric.
Quin plaer tornar a gaudir del millor Albert Vidal, el que ens va fer plorar de riure mostrant-nos com s’ho gasten davant del nostre nas tots els polítics que acaben abraçant la corrupció; l’Albert Vidal que ens va recordar la importància de la màgia i l’amor per la natura, la importància del plaer i de la bondat, la bella responsabilitat de no abandonar a la seva sort els ancians que un dia tots serem…; l’Albert Vidal que va deixar obertes al públic ferides sobre les màscares que tots acceptem portar resignats…
LA VERDAD. Antonio Arco. 07.08.09 ( el text original és traduït al català)
