| Any | 1978 |
| Gènere | Performance |
| Obra | L’aperitiu |
| Estrena | Aeroport de Barcelona |
| Premi | Serra d’Or. Millor exemple de teatre experimental a Espanya |
L’incurable cuquet del joc començava a remoure les entranyes quan un text providencial va anar a parar les nostres mans, un text que vull recomanar a qui es vulgui encaminar a la via sagrada de l’actor; és l’obra d’Heinrich Von Kleist sobre el moviment de les titelles.
Amb aquesta obra vam començar a descobrir la relació de l’actor amb l’essència dels seus verbs d’acció: “camí cap a una taula”; el personatge, amb el seu vestuari i el seu maquillatge i les pròtesis d’uns ulls fixos que miren a l’infinit catapulten l’actor cap a l’arquetip, cap a, també, un estat de màscara. Ja ens vam adonar que el fet dirigir-nos a la taula on ens havíem d’asseure era una acció en si mateixa, amb els seus múltiples cromatismes de canvis subtils a mesura que ens acostàvem cap a la destinació d’aquell viatge, la vida quotidiana que ens transporta al mite, a l’objectiu.
Quan arribàvem a tocar de la taula, ens acostàvem a la cadira per l’esquerra i ens quedàvem drets entre la taula i la cadira, un lloc de transició des del qual preníem lloc en el tron mental d’aquell qui intervé, per dret de consumidor-participant, en un ritu social contemporani i, al mateix temps, profundament mediterrani: el ritu de l’aperitiu.
Els dos cossos, moguts per l’intangible titellaire, es flexionaven pels genolls per a un últim subtil abandonament fins a convertir-se en amos d’aquella taula, és a dir, en clients. Un petit balanceig sintonitzava l’emanació d’aquella transformació. Naixia un nou llenguatge: les bases del teatre de l’Actor Sagrat.
Aquest treball, que havia estat creat fugint de l’escenari, volíem ensenyar-lo al públic, ja que seguint una pauta fonamental, estàvem en estat de presentació, sabent que la nostra experiència personal i subjectiva s’estava rendint totalment a l’arquetip, ja que desapareixíem com a subjecte i habitàvem una nova existència i ens hi foníem, però dominant, això sí, el llenguatge, per oferir-lo a l’experiència de l’espectador.
Això és el que jo entendria com a “teatre tel·lúric”, és a dir, una entitat de la terra habitant el seu propi present lliurat mil·límetre a mil·límetre a l’infinit canvi; la força en la presència d’un arbre, una roca, un animal o qualsevol de les manifestacions de l’existència. És quan l’ésser humà sent que també pertany, des del mateix estat, a totes les manifestacions de l’ésser. Aquest és, per mi, el cos. Més endavant parlarem de la veu, d’aquest teatre.
Totes les meves accions són pures i objectives. Ell ja ha adquirit, com a suprem mestre de si mateix, el suprem distanciament; si no hi ha aquest lliurament, és impossible. Val més deixar-ho córrer i dedicar-se just a representar, al teatre o a la vida, que pel cas tenen molt en comú, em refereixo a la vida que un viu recorrent incessantment els capritxosos passadissos del laberint de les relacions humanes. No dic que això no tingui interès, però sí que us dic que és una altra cosa.
Molt bé, ja teníem uns personatges, uns referents escènics i una història per explicar. Però no volíem que fos dins dels cànons de representació d’una obra teatral. Si presentàvem L’Aperitiu en un escenari, no l’entendria ningú, ni se’l faria seu. Per ser coherents, el lloc escollit havia de ser igualment nou, com ho era la proposta de comunicació. A què s’assemblaven aquests ninots humans molt ben vestits moguts per fils hipotètics? Si els deixàvem en posició estàtica, n’hi hauria prou d’instal·lar la taula i les cadires a l’aparador d’una botiga.
Al mes de desembre d’aquell any, doncs, ens vam instal·lar a l’aparador d’una botiga de confecció a la plaça Major de Vic. El ritu quotidià de L’Aperitiu durava uns 50 minuts. A l’aparador, el ritme de les accions no havia d’ajustar-se a les expectatives d’un espectador de pati de butaques. Que bé! Abandonat el teatre, podia sentir-me lliure i jugar sense una lectura encotillada.
Un element molt singular d’aquesta obra era el joc d’emanacions electromagnètiques del cervell a través de la presència. És a dir, l’actor, que actua, capta el codi energètic d’un maniquí i el reprodueix amb ímpetu des de tot el seu cos. El resultat, amb el balanceig dels membres després de la realització d’un gest, era vertaderament sorprenent. Havíem aconseguit un efecte real de màgia escènica. Els maniquins prenien cos i ànima oferts per l’oficiant, actor o actriu, teatre d’arquetips en aquest cas, les icòniques “imatges” a què aspiraven els vianants, als quals també els agradaria transformar-se i vestir-se amb les mateixes peces de roba.
Recordo amb especial afecte una presentació de L’Aperitiu que vam fer, per suggeriment del poeta Joan Brossa, al peu del far de Barcelona. El públic hi arribava amb Golondrina, desembarcaven, contemplaven el ritual oficiat per aquells ninots còsmics i tornaven a embarcar per seguir un fabulós itinerari del qual formàven part. Es va anomenar “La nit d’en Brossa”..
FITXA ARTÍSTICA
| Creació i direcció | Albert Vidal |
| Creació musical | Carles Santos |
| Actors | ell-Albert Vidal ella- Marisa Madrona cambrer- Toni Jodar |
| Il.luminador | Albert Purgimon |
| Pianista | Carles Santos |
| Vestuari | Miquel Faura, Rosa Español |
| Elements de decoració | Enric Pladevall |
| Fotògraf | Leopold Samsó |
DOCUMENT. LA CLAU DEL TEATRE
No puc pas explicar les figures. Estalviem llumins,abans que no s’espatlli la xemeneia.Una muntanya no és una barraca.L’any passat Alber Vidal va decidir de dormir sense matalàs;aquest any ha decidit de dormir a cel obert. Un barri esdevé un port. El seu puntimirat espectacle, d’una valentia i d’una rigor insòlites a casa nostra, pinta focs que recorden els vells cultes i ensorra els fogons per on han desfilat tantes famílies de comediants. No hi veureu cap baldaquí, només un clot recorda el geni de la terra, i el moviment té un niu d’ous, on no arriba la serp.
Ni llençant sal a la pols ni amb el seient encarat a la paret no sentireu mai l’anunci de les visites. L’APERITIU posa l’escombra dreta i dóna interpretacions diverses a les parets on arriba el mar;enfonsa els fums dels còmics i , espectacle mercurial, acara puntes de ganivet.Des dels vells clots del teatre, xemeneia amunt, predomina la convicció que, si plantem un llorer, s’ha de morir abans d’un any, perquè els ferros no són cames.
Aquest espectacle, primfilat, únic en la nostra dramatúrgia, on abunda la pedanteria, el mimetisme i el desconeixement de les pròpies possibilitats, un encara a punta de sol l’acabament de l’obra i pren la mida de l’ombra de l’espectador.Perquè, aquí, l’or no fa d’amulet. De vegades els personatges pinten dos ulls al capdamunt dels arbres i, maniquins, porten al límit la força expressiva de la immobilitat; altres vegades aguanten una pedra amb la punta del peu mentre el pianista els passa la farina enlaire.
A L’APERITIU, Albert Vidal fa que una ombra digui a l’altra: Alto! La retòrica és la puta de l’art.
JOAN BROSSA
CRÍTIQUES
A marvellous presentation in the “Casino Théàtre”. The Albert Vidal company gives a fascinating demonstration which takes one’s breath away and even stops one from coughing… Where nothing is uttered… everything is said, wonderfully.
LA SUISSE, Genève. Georgee Gros
Un espectacle realment insòlit. L’Aperitiu és un d’aqeulls rars espectacles que situen el teatre a l’altura del nostre temps.
MUNDO DIARIO, Barcelona. Josep Maria Loperena
Prou valia la pena de desafiar el fred per arribar ja de nit, a bord d’una barca, al final de l’escullera, on ens esperaven els quatre intèrprets de L`Aperitiu. Feia poc més de mitja hora que hi eren, inmòbils i concentrats. Albert Vidal i la seva companyia van deixar bocabadats tots els presents amb la perfecció i la professionalitat del seu treball.
LA VANGUARDIA; Barcelona. Lluís Permanyer
A superb work on gesture is manifestation of the being. A presentation at once disquieting and fascinating.
JOURNAL DE GENÈVE. Marie Danielle Brunet
Hypertheatral, the language of Vidal uses nothing bit the actor and the intensity of his gesture. The members of his group work admirably. The presence of the pianist and composer Carles Santos manages to transpose the usual into the unusual at the same time giving everything its coherence and density.
TRIBUNE DE GENÈVE. Jean Jacques Roth