| Any | 2021 |
| Gènere | Performance |
| Obra | INFERNO |
| Estrena | Torelló. Cementiri municipal |
DANTE DE LA MÀ DEL POETA VIRGILIO, TRAVESSA ELS INFERNS
HABITATS PER LES OMBRES DELS PECADORS
Albert Vidal relata el viatge acompanyat d’imatges il·lustratives de l’itinerari dantesc. Cants tel·lúrics acompanyen l’apassionada recitació dels abismes de l’inframon.
Cant III. Descobrirem en el cercle dels indolents a aquells que per covardia o deixadesa no van assumir cap compromís en les seves vides. Veurem el dimoni Caronte pujar-los en una barca a cops de rem per traslladar-los a l’altre costat del riu en un viatge sense retorn.
Cant V. Assistirem al fervorós amor de Paolo i Francesca, extasiats en el seu adulteri, assassinats pel gelós germà de Paolo.
Cant VI. Cercle dels suplicis on els golafres incontinents patiran les queixalades i esquinçaments del dimoni Cerbero, gos rabiós de tres caps.
En el seu camí, es troben Ciacco, cèlebre personatge de l’època de Dante, que era la burla de tots per la seva irrefrenable golafreria. Seguirà aquest enfonsat en el fang infecte fins al judici final.
Aquests tres actes són recitats pel rapsode en l’idioma original, és a dir, en toscà del 1300, per donar així més autenticitat als horrors i sofriments d’aquells que van lliurar la seva ànima al rei del mal.
A la fi dels tres cants, Albert Vidal es dirigirà al públic; aquesta vegada sí, amb uns versos d’Agostino Manni (1600 dc) traduïts al català sobre la importància de l’ètica i del bon obrar per ser així dignes d’existir en aquest món.
FITXA ARTÍSTICA
Rapsode Albert Vidal
Ombra de Dante Noè Vidal
Viola d’arc Xavier Macaya
Violí Ricard Vallina
Vestuari Oghi Ochir
Espai sonor Denys Sanz
Disseny de llums i mappings Jordi Pérez
“PER ME SI VA NE L’ETERNO DOLORE”
O
DANTE EN PERSONA
A la invitació constava INFERNO – Cirvianum Teatre Torelló, data: 29/05/2021 a les 22 hores. No posava res sobre el cementiri local, però jo sabia que aniria ser allà i la veritat és que alimentava certa suspicàcia davant de l’acte, temint de comparèixer com a figurant en una anècdota teatralitzada. El cementiri de Torelló imposava silenci i respecte. Potser una mica de por, tanta que els que vam veure a Albert Vidal recitant l’Infern de Dante per la nit en un camp sant, evitàvem inconscientment dispersar-nos massa. Era millor estar més propers els uns dels altres.
Tot era insòlit. No sé com comportar-me als cementiris per la nit, de manera que l’estranyesa em va dominar completament. Però no va durar gaire. Va començar a desaparèixer des del moment en què vaig veure les mans d’Albert Vidal que amb els seus inconfusibles moviments van començar a sorgir d’un cos jove que no era el seu. Era del seu fill Noè que va irrompre en l’escenari, improvisat a l’entrada de la capella, com una aparició.
El seu gran impacte va ser aconseguit per la sincronia entre el so estrèpit i el moment exacte d’encendre els focus. Potser vaig retrocedir un pas en aquell moment. El personatge sorprenent, sí, això és, com si hagués vingut de les ombres, el rostre cobert amb una màscara, anunciava el viatge per l’infern del rapsode, evocant a Dante desconsolat per la mort de la seva estimada i disposat a tots els riscos. “¡Beatrice! ¡Beatrice!”. Els mateixos gestos del mim i del príncep tel·lúric que Vidal ha eternitzat, es deixaven reconèixer seguint els impulsos de l’altre cos en escena en una mena de relleu generacional. Els gestos romanen. Només canvien de mestre.
Il·luminats per les llums es distingien els números incrustats als nínxols on estan sepultats els antics habitants de Torelló. Com encerclar vides? Com aprehendre absències? Com donar-los forma? Alguns dels nínxols lluïen flors que es movien amb les ratxes del vent i anaven sent regades cada vegada amb més força per les gotes de pluja. “Inoportuna” – això vaig pensar jo al principi, però a mesura que avançava l’espectacle, em vaig adonar que la pluja va tenir un efecte mobilitzador i va acabar catalitzant una descàrrega creativa encara més intensa per part de Vidal. L’artista es va haver d’enfrontar a ella com a la bèstia de l’infern. I la va dominar, la va domesticar, se’n va apropiar. A partir d’un cert moment de la funció potser va ser ell qui decidia quan la pluja anava a parar o caure encara més fort. I ella li va obeir.
El rapsode havia convocat el seu esperit interior, impàvid per esdevenir un Dante Alighieri que comptava amb l’auxili del seu mestre Virgili alhora que l’interpel·lava, l’escoltava i es deixava guiar per ell en la ruta a través de l’infern. Recitant els 400 versos dels primers cants en toscà, Vidal es va apropar a la porta de l’infern, va travessar el vestíbul dels covards que no tenen ni esperança de la mort i va narrar el suplici de les ànimes transportades per Caront a l’altra vora del riu en un viatge sense retorn. Després va travessar el cercle de la luxúria i de la gola, on per un moment va prestar el seu cos al Cerber – el gos ferotge de tres caps. Semblava que Vidal anava a ser-lo definitivament. Vam veure les seves fauces! Però no. Alguna estona després va tornar a la seva funció del rapsode narrant els fets com a pintor que pinta, com a músic que activa notes, com a màgic que és capaç d’exhalar perfums. Tots allà reunits vam sentir lamentacions, grunyits, vam veure el tumult de les ànimes atormentades, vam sentir la textura del fang. I teníem davant el cos d’Albert Vidal només…
De fet, a qui realment teníem davant era Dante Alighieri. Vidal ja no era més Vidal. “Dimmi, maestro mio, dimmi, segnore”. Era Dante en persona. L’artista no estava revitalitzant la tradició ni l’estava actualitzant. Ell va anar a habitar-la. I va deixar que Dante habités el seu cos celebrant un temps festiu, sagrat que acull a Chaplin, Jacques Lecoq, Kazuo Ohno, Darío Fo. Els grans mestres mai s’han anat. Segueixen aquí. Ells són Albert Vidal. Potser seran el seu fill Noè. El seu llegat rau en els que encara no s’han rendit en la nostra societat del rendiment, en els que han preservat el seu llaç amb el sublime i els seus desitjos intactes, no regulats per ningú, com una raó de ser. Són pocs, la veritat, però suficients com per saber on ens hem equivocat i per apuntar un nou camí en un acte creatiu de salvació. Tal com ho va fer Albert Vidal recitant els cants de l’Infern de Dante.
Va ser una nit de primavera en un camp sant quan va succeir aquell acte creatiu, un acte vital per a nosaltres com a societat, dut a terme per un Vidal que conté en el seu cognom la paraula “vida”. Pot donar una vida? Una nova vida? Potser aquell acte va ser l’inici d’un nou pensar, d’un nou obrar, d’una nova era en la qual puguem recuperar el nexe amb el coneixement i amb l’ètica. No serà per casualitat que l’artista es va acomiadar del públic citant les paraules d’Agostino Manni (escriptor italià del segle XVII), sobre la necessitat del bon obrar. Obrarem bé? Ho farem? Quin lloc voldrem ocupar dins del panteó dels personatges que representen la naturalesa humana?
A dir veritat, el dia de la funció vaig tenir certa reticència en dir al taxista que em portés al cementiri de Torelló a les deu de la nit. No volia espantar-lo convertint-me en una sospitosa, sortida d’una de les històries macabres que comencen exactament així. Li ho vaig dir de bon grat, després d’una explicació ben humorada per apaivagar qualsevol senyal del seu recel. No obstant això, avui, després d’haver vist l’Infern d’Albert Vidal – Dante, sé que em vaig equivocar en no haver dit des del principi quin era el lloc del destí. I si el bon home m’hagués preguntat: “¡¿Al cementiri?! ¡?Per a què?! “, li hauria contestat: “Per salvar-me”.
Jolanta Rękawek
Professora titular de la Universitat Estatal de Feira de Santana Bahia, Brasil. 15-06-2021
(Traduït pel xat GPT)
ALBERT VIDAL ACTUALITZA l’«INFERNO» DE DANTE
AL CEMENTIRI DE TORELLÓ
L’ARTISTA ÉS PIONER UNA VEGADA MÉS AMB LA SEVA MÍSTICA MÉS ORIENTAL
El performer català més internacional Albert Vidal va tornar a ser pioner i únic en la seva darrera creació artística. En el marc del Festus Festival, l’escenari escollit fou el cementiri de Torelló, un lloc tan inusual com el mateix artista, i on el passat cap de setmana per partida doble va representar en format rapsòdia els versos de l’Inferno de La Divina Comèdia de Dante. Un treball en toscà antic, de memòria i amb una posada en escena impecable, respectuosa, acurada, austera, sensible, delicada, propera i oberta a multituds de reflexions emocionals i personals de tots els assistents.
Vidal es va superar, un cop més a ell mateix, i ni tan sols la pluja del dissabte durant més de mitja hora no li va impedir, amb la força de la paraula i de la gesticulació que el caracteritza, presentar un treball molt personal, gestat durant els darrers tres anys al seu espai de producció de Vidrà.
Una obra que ja s’havia estrenat a finals del 2019 a la planta -2 del pàrquing del teatre Atlàntida però que ara s’ha actualitzat i s’ha adaptat a un espai insòlit i on habitualment no es porten a terme aquests tipus d’accions.
Albert Vidal segueix presentant propostes transgressores, úniques i menys en un cementiri convencional, com és el cas del de Torelló. I és capaç de recitar de memòria 400 versos hendecasíl·labs talment com si fos un rapsode del segle XIV. Uns versos que representen l’odissea del protagonista fins al cor de la tenebra i de l’inframón acompanyat pel poeta Virgili.
Per completar aquest acurat treball no hi va faltar la presència de l’herència de l’Albert Vidal, en Noè, que amb tan sols setze anys promet ser el continuador de la saviesa, de la gesticulació, de la singularitat del seu pare, un deixeble directe dels millors professors com Jacques Lecoq, Dario Fo i Kazuo Ohno.
Un Albert Vidal que ha viatjat arreu i ha begut de fonts d’inspiració tan diverses com les tècniques de dansa Topeng a Bali, de Butoh al Japó i de possessió Borí al Níger. També en la seva llarga trajectòria professional ha enregistrat els primers cants tel·lúrics a l’Índia, al nord de la península Ibèrica i a Mongòlia.
Toni Carrasco Osona.com. 01-06-2021