| Any | 2025 |
| Gènere | Teatre |
| Obra | INFERNO |
| Estrena | La Fira de Tàrrega |
Aquesta estrena de rapsòdia tel·lúrica és el resultat d’un procés d’estilització que s’ha anat materialitzant en diversos espais escènics no convencionals: el subsòl de l’Institut del Teatre de Barcelona, la segona planta soterrani d’un ampli aparcament a la ciutat de Vic i, finalment, el cementiri de Torelló, en el marc del festival Festus.
A la Fira de Tàrrega 2025 s’hi van presentar els Cants I, II i III com una iniciació al viatge a l’infern, i per primera vegada en la seva versió d’escenari.
La recitació del rapsode, en llengua toscana, s’acompanya de frases orientatives que en guien el fil argumental. En lloc d’una traducció literal, s’ha optat per condensar els més de cent trenta versos de cada cant en una vintena de frases projectades durant la representació. D’aquesta manera, es facilita la comprensió del públic sense alterar la musicalitat ni el ritme original del text.
Pel que fa al llenguatge escènic, s’ha respectat minuciosament la puntuació del text dantesc. Tanmateix, en aquesta estrena l’Albert incorpora, a més dels ja coneguts cants tel·lúrics, una nova modalitat que anomena cants monofrequencials, juntament amb un concepte innovador de plàstica corporal: la gestualitat acrònica.
Aquesta gestualitat atemporal busca expressar el contingut anagògic —és a dir, espiritual i simbòlic— dels versos de l’Inferno de Dante. La proposta convida el públic a participar en la formació d’un cor espontani i creatiu: una manifestació d’intel·ligència sònica col·lectiva que transforma la funció en una experiència compartida i sensorial.
Tot plegat és fruit de les investigacions del Laboratori d’Art Tel·lúric, fundat per l’Albert a la dècada dels noranta i dedicat a explorar les relacions entre cos, so, espai i energia.
FITXA ARTÍSTICA
AUTOR Dante Alighieri
DIRECTOR I ACTOR Albert Vidal
EL SOMNI DE DANTE Joan Bosch Rial
MÚSIC Ricard Vallina
MÚSICA I COREOGRAFIA Albert Vidal
DISSENY I IL.LUMINACIÓ Pep Barcons
ESPAI SONOR Denys Sanz
VESTUARI Oghi Ochir
VIDEO EN 3D Jordi Pérez
CÀMERA Noé Vidal
PRODUCCIÓ Cristina Vilaró
CRÍTIQUES
VIATGE ÍNTIMA I MAGISTRAL A L’INFERN DE DANTE
Albert Vidal estrena a FiraTàrrega un espectacle inclasificable, hipnòtic i màgic.
I cridem com ho faran els pecadors a l’infern. Estimulats per un Albert Vidal transfigurat en Dante, i després d’un aplaudiment sincer i entusiasta, els espectadors ens entreguem a un exercici d’intel·ligència col·lectiva en un cant —modulat pel mestre— que acabava amb un crit alliberador i exaltat que fins i tot el feia caure a terra. Va ser un colofó fantàstic en el viatge pels tres primers cants de l’Infern de Dante Alighieri, conduïts per un rapsode superb, posseït per la paraula de l’escriptor toscà.
Es tracta d’una proposta que es va estrenar divendres en una FiraTàrrega que mira cap al futur com a mercat internacional de les arts escèniques que és. Inferno és una proposta tan inclasificable com la resta de les que, al llarg dels anys —ja en fa gairebé cinquanta, com vam descobrir amb la performance L’aperitiu—, ha engendrat el gran mestre de la veu i del moviment.
Deixeble de Jacques Lecoq, Dario Fo i Kazuo Ohno, i investigador a les muntanyes de l’Índia i a les estepes de Mongòlia, Albert Vidal, que fa cinc anys que s’endinsa en l’univers de Dante, converteix el viatge del poeta en una coreografia hipnòtica, subratllada per la tremenda expressivitat de la paraula en un rostre que explora la por del poeta i els dolors inicials de l’obra en la llengua original del poeta, el toscà.
Quan el poema entra al limbe de tots aquells que han estat incapaços de reaccionar davant el mal, pensem en Gaza i en tants polítics actuals. Un sobretítol indicatiu ens guia en tot moment, però el més inexplicable és la màgia del rapsode, amb un vestuari tan elegant com infernal —a càrrec d’Oghi Ochir— i el disseny lumínic atmosfèric de Pep Bracons, que ens atrapa i ens guia durant el viatge.
Traducció realitzada mitjançant intel·ligència artificial (ChatGPT).
ARA. SANTI FONDEVILA.14/09/2025
Una de les estrenes més esperades ha estat la que va protagonitzar Albert Vidal divendres a la nit, a la plaça dels Comediants. El veterà actor va oferir els tres primers cants de la Divina Comèdia, quan Dant i Virgili emprenen el camí a l’inframon.
Amb el títol Inferno, Vidal no es limita a recitar els versos de Dante Alighieri, sinó que els interpreta desdoblant-se en personatges. I tot en italia, versió original pura i dura, amb la projecció de textos resum de l’acció, res més.
Vidal sobreïx de vitalitat i ofereix un espectacle majúscul.
LA VANGUARDIA. MAGÍ CAMPS.13/09/2025
ALBERT VIDAL, CON MÉS DE 50 ANYS DE CARRERA ARTÍSTICA, DEMOSTRA UNA CONSISTÈNCIA ADMIRABLE A ´INFERNO´
Aquest any ha estat Albert Vidal (amb una carrera que es remunta als anys setanta) qui ha desplegat la seva habilitat d’orador amb unes gesticulacions quasi expressionistes a partir dels tres primers capítols d’Inferno, de Dante.
Vidal és una bèstia escènica que ha sentit la necessitat moral d’expressar-se de nou als escenaris com a compromís amb la humanitat, des d’una creença extrema. Per això, convida a fer un cant tel-lúric com a acció d’intel-ligencia col-lectiva, després dels aplau-diments calorosos.
PUNT D’AVUI. JORDI BORDES CASTELLS.14/09/2025
ALBERT VIDAL A LES PORTES DE L´INFERN
“Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / ché la diritta via era smarrita”
“Albert Vidal, la catabasi, amb el seu Inferno”.
UNA RAPSODIA TOSCANA
El seu Inferno és una rapsodia tellúrica, dintre de la línia de recerca ininterrompuda que ha estat duent a terme des dels anys noranta, quan va fundar o patentar el Laboratori d’Art Tellúric, des d’on continua fent recerca i creant arreu del món. El rapsode recita els tres primers cants de la Divina Comèdia de Dante Alighieri en la llengua toscana original del segle XIV -Vidal domina l’italià: va treballar com a actor estable de la Companyia de Dario Fo a Milà-. Tot sol, al bell mig de l’espai despullat, s’obre pas en l’espai amo la veu poderosa i un gest fermament expressiu.
Fa tots els papers de l’auca: Dante, Virgili, Beatriu. Els sobretítols no assumeixen la funció de traduir el text dit per l’actor, sinó que proporcionen sinopsis dels cants i situacions, perqué puguem gaudir del treball corporal i vocal.
El cant primer, que funciona com a pròleg a l’obra de Dante, ens situa el poeta perdut en una “selva selvaggia e aspra e forte”, , símbol d’ofuscació
espiritual, crisi personal i pèrdua de rumb moral. Vestit amb els raigs del planeta, es disposa a ascendir per una muntanya, però tres feres -una pantera de pell jaspiada, un lleó afamat i una lloba magra, corresponents als vicis de la incontinència, les ánsies de poder i l’enveja- el precipiten enrere, turó avall. Caigut de nou a la selva, se li apareix l’ombra de Virgili
-“Non omo, omo già fui”-, que es presenta com un fill de la Llombardia – terme anacrònic-. El poeta va cantar les gestes d’Eneas, el fundador de Roma, capital del món i Seu Apostólica -s’enllacen per sincretisme la ciutat pagana dels “dèi falsi e bugiardi” amb la del mantell papal-, i guiarà Dante a través de l’Infern. El rapsode es prepara per reviure l’experiència. A Tarrega, el vent mou les cortines del teatre de La Paraula.
Al cant segon, prefaci del poema infernal, Dante se sent indigne de baixar a l’inframon, i per això invoca les muses i altres númens. Virgili -“anima cortese mantoana”- li explica que ha vingut a salvar-lo perqué Beatrice,
“beata e bella” -escandeix Vidal- li va demanar que l’ajudés; sobre ella, criatura divina -“fatta da Dio”-, no tenen efecte les flames de l’incendi.
Eneas i Sant Pau, entre d’altres, van poder visitar en vida el regne dels inferns. També el viatge de Dante, que cristianitza el llegat classic amb el seu relat d’ultratomba, respon a un designi providencial.
DEL PREINFERN A L’ARA I AQUÍ
Al cant tercer, Dante i Virgili es troben davant la porta de l’Infern. El rapsode pronuncia les famoses paraules que hi ha inscrites a la porta.
L’actor reacciona amb tot el cos -afeixugat pels feixos de llum com forces malèfiques- als crits no articulats, falses raneres, sospirs i planys que, sense resultar estridents ni invasius, creen un encertat efecte atmosfèric.
Al preinfern -ni l’infern no les vol- es troben les ánimes tristes dels indecisos. Mai no van prendre partit, i han davallat sumits en l’anonimat.
No han sabut triar entre el bé i el mal -elecció obligada des del punt de vista teologic- i s’han quedat perseguint un tros de drap. La projecció d’una calavera-mascara envoltada per un eixam indefinit, de brunzit fort i penetrant, reenvia al castig que s’infligeix als covards: córrer nus, turmentats per tàvecs i vespes. La lectura política és evident ara i aquí.
Després, a la riba de l’Aqueront, veuen com el temible barquer arreplega els pecadors -“anime prave”- que no tenen temor de Déu. En el pròxim cant, Dante serà a l’altra riba, però això ja no ens ho recitarà Albert Vidal.
Amb aquest Inferno, que recrea l’inici de la avallada dantesca als inferns, el recitador ens fa viatjar fins als fonaments de la cultura occidental. La proposta constitueix tot un triomf de la paraula, el gest i el poder performatiu de la veu. A estones, el rapsode-actor és algú que avança a empentes i rodolons; d’altres, apareix tensat en la joia de la revelació.
També es mostra esporuguit, compassiu, planyivol, aclaparat per la son.
Després dels aplaudiments, Vidal va convidar el públic de Tàrrega a un cant tellúric, guiant la seva veu “com el vol dels estornells”. L’acció pot llegir-se com una demanda de compromís crític o un conjur contra la covardia a través de la potència de la imaginació.
“Inferno constitueix tot un triomf de la paraula, el gest i el poder performatiu de la veu”
RECOMANA. ANA PRIETO. 21/09/2025
EL CÀSTIG DELS COVARDS
Albert Vidal (que ronda els 80 anys) és una bèstia escènica que ha sentit la necessitat moral d’expressar-se de nou als escenaris com a compromís amb la humanitat, des d’una creença extrema. Per això, convida a fer un cant tellúric com a acció d’intelligencia collectiva, després dels aplaudiments calorosos. Entén que la societat està desorientada i que el seu deure moral és avisar-ho. Per això, ha triat un fragment d’Inferno de Dante en què s’adverteix que els covards (que no saben prendre decisions valentes) acabaran amuntegats a les portes de l’infern, sense possibilitat a cap redempció.
“Seguir banderes absurdes, perdre l’esperit crític, condemna a vagar en l’eternitat”.
La plaça dels Comediants és la demostració més evident del respecte als artistes que han obert camí a les arts de carrer a Catalunya. Si, a aquella mateixa plaça, Joan Font va fer una classe magistral de màscara en El venedor de fum (2023), que repassava la historia de la companyia, aquest any ha estat Vidal (amb una carrera que es remunta als anys setanta) qui ha desplegat la seva habilitat d’orador amb unes gesticulacions quasi expressionistes a partir dels tres primers capítols d’Inferno.
Vidal, que es va fer cèlebre arran de la seva intervenció L’home urbà al costat del Zoo de Barcelona (1985), exposant-se al costat d’elefants, primats i dofins. El 1997 es va iniciar amb el cant tellúric i va viatjar a l’Himalaia, on va passar uns 15 anys. Tornaria amb El príncep (TNC, 2003), com una mena de messies escènic, amb la provocació i el joc, al costat d’un rigor en la posada en escena que també manté a Inferno. Al Temporada Alta va reescriure Joan de l’os (2008).