Les llunyanes imatges de Cant a la mímica, aquell llibre que vam publicar amb Leopold Samsó fa
ja uns bons quaranta anys, no solament no s’han esborrat de la memòria, sinó que persisteixen en el
temps, ja que res s’ha interromput. L’ADN energètic continua sent el mateix, només que alimentat
amb una fidel i persistent col·laboració durant tot aquest interval. I podem parlar d’interval perquè
el mateix performer i el mateix fotògraf publiquem ara, igualment en blanc i negre, aquest nou
treball: Coves de l’ànima.
A diferència del primer llibre, en què les instantànies immortalitzaven moments d’expressió enfront
d’un públic, aquestes imatges són d’estudi, solament. La comunicació entre performer i fotògraf és
pura i específica. A ningú se li ha permès ser-hi a les sessions que, durant dos llargs anys, hem
realitzat en una antiga fortalesa del segle IX, on les memòries històriques romanen intactes.
En aquesta construcció de roure i pedra, hem treballat únicament amb els matisos de la llum natural,
que, filtrant-se a través dels finestrals, permetien calibrar la intensitat per donar llum a les
expressions que, des del fons de l’ànima, afloraven en profunda comunió.
En els llargs silencis que embolcaven aquestes trobades artístiques, el punt àlgid trobava el seu
sentit en el subtil clic de l’obturador. En aquests moments, el viatge que rendia els seus secrets es
veia recompensat per una constatació vital: que aquest viatge immortalitzava l’àpex de l’emoció
drenada del llim de l’existència.
Una selecció acurada d’entre més de seixanta imatges, unides als pensaments que les doten de significat i configuren l’essència del llibre.
Floria la vida en pura essència,
i en cada segon de percepció
es recreava el món, impertorbable amor.
Rebia mirades, somriures, carícies i abraçades.
Jo acuso, en veritat, jo acuso.
Haurem de començar de nou des de zero.
Dominar els sentiments i les emocions
amb la distància del profund desaferrament.
El Príncep tel·lúric arribarà;
la supèrbia, l’enveja i l’avaricia arrasant-los al foc etern.
Aquesta és la gran esperança.
Llavors, era quan em refugiava
en copiosos i interminables àpats
que arribessin a pressionar-me a les parets de l’estómac
i no haver de preocupar-me
de cap altra cosa que no fos
el proper sabor que m’anava a atordir fins a la sacietat.
Així sadollava el meu estómac,
però no aconseguia apaivagar la meva ment.
M’apassionava, creient o no
en emocions que perfilen
els esvorancs de l’entestament.
Esquivant les adormidores carícies
vanitats d’aquest món,
assetjat, però no enfonsat.
Vigilant davant els contratemps,
atent a les esquerdes dels murs
per les quals continuaria fluint la inspiració.
En permanent estat d’atenció,
en què les cèl·lules del cos
reposen àvides d’entrar en acció.
No, no em donaria per vençut
sabent que era dipositari d’un testimoni
que el corrent general del riu
no volia escoltar.
Potser un follet m’espera al final del camí.